Els convents del Raval VIII

Els Servites del Bonsuccés

Plaça de Bonsuccés segle XIX

Plaça del Bonsuccés ara

Els Servites van arribar a Barcelona el 1576 i es van instal·lar a Sant Bertran de Montjuïc, que feia poc havien deixat els Mínims de Sant Francesc de Paula. El 1582 van anar a Santa Madrona, també a Montjuïc però no tan a la vora de la costa. Per alguna causa, sembla que el 1618  van ser expulsats de Barcelona però van tornar  el 1625 i, amb l’ajut de la Ciutat, l’any següent, van començar a construir la nova església, que es va consagrar el 1636. El nou convent ocupava l’espai que va del carrer de les Ramalleres al carrer de les Sitges a la plaça del Bonsuccés. D’aquest convent, que era d’estil barroc, ens n’ha arribat l’edifici de cinc plantes, coronat amb una galeria d’arcs de mig punt .  L’element més notable de l’edifici és la porta (1690), obra del mallorquí Miquel Perelló, que es conserva amb molt bon estat.  La signatura de l’escultura es veu molt bé al damunt de la llinda. L’edifici ara és la seu del  Consell de Districte de Ciutat Vella i, des del 1952, havia servit de seu de l’antic districte cinquè.

Portalada del convent

Llinda de la portalada

El 1230, segons la tradició, set mercaders florentins, que ja vivien en perfecció cristiana en les seves famílies,  van abandonar  activitats  i famílies  per a retirar-se a fer penitència i a viure de la pobresa i l’abstinència. Van deixar Florència i es van instal·lar en una caseta a la localitat de Cafaggio primer,  i després al Monte Senario. Van fundar l’orde dels Servents de Maria, i la seva patrona, ja des del primer moment, va ser la Mare de Déu dels Dolors. Tots es van confessar, segons la  llegenda, enamorats de la Mare de Déu. Dos eren casats, dos eren vidus i tres eren solters, abans havien arreglat les coses perquè les famílies poguessin continuar vivint com fins llavors i van obtenir l’aprovació del bisbe per a una nova classe de vida. Aviat s’hi van afegir més persones que volien  seguir el seu exemple i,  tots junts, formar una comunitat. De primer no hi estaven d’acord però el bisbe de Florència els va convèncer perquè  fessin  una comunitat religiosa amb una regla tot creant un nou orde religiós. Això passava, segons la tradició,  cap al 1240.

A partir de llavors l’orde va començar a créixer i van fundar-se noves comunitats arreu de la Toscana. Es va aprovar l’orde encara en vida dels fundadors. El 1310 va morir Alessio Falconieri, l’últim dels Set Sants Fundadors.

Els Servites o Servents de Maria continuaven creixent i es van estendre per tot Europa però la reforma luterana n’afectà l’evolució i molts convents a Alemanya van ser suprimits.

A Barcelona van ser molt populars, la seva espiritualitat es basava, com a tot l’orde, en el servei i la devoció a la Mare de Déu, sobre tot a la Mare de Déu dels Dolors.

No tenien una activitat específica o un camp concret d’actuació i feien  tasques d’acolliment i assistència, espacialment als més necessitats;   apostolat, sobre tot missioner i tasques d’estudi.

Van construir unes casetes al carrer de les Sitges, que les tenien llogades,  amb la finalitat d’obtenir uns ingressos i també per a protegir l’hort, ja vam veure que era una pràctica comuna a molts convents. Aquestes casetes dels Servites són de les primeres construccions del carrer de les Sitges. Algunes, encara que molt reformades, han arribat a nosaltres. En una hi ha el  local L’Ovella negra, en una altra em sembla que una mena de cocteleria  i a  la del mig no recordo què hi ha. Entrant al carrer de  les Sitges, per la plaça del Bonsuccés, a mà esquerra, després d’un bar que fa cantonada, les podem distingir perfectament perquè, actualment, són les més antigues del carrer.

La comunitat va desaparèixer amb la desamortització i el convent es va  fer servir de caserna.

Durant la guerra civil, una atacs de l’aviació alemanya i de l’aviació  italiana van destruir part de l’antic convent, per la banda del carrer de les Ramalleres. Els atacs anaven dirigits al veí edifici de l’Energia Elèctrica de Catalunya, que després va ser Fecsa, el qual  estava en l’espai on ara hi ha la facultat de Geografia i Història del Raval de la Universitat de Barcelona. Objectiu de les bombes feixistes era clar: deixar Barcelona a les fosques i tractava de paralitzar el teixit industrial i productiu de la ciutat.

Entrant pel carrer de les Ramalleres a mà dreta, just darrera de l’edifici de la seu del districte, hi ha la plaça de Vicenç Martorell, urbanitzada cap als anys cinquantes.  Segons moltes fonts, aquesta plaça està situada, poc o molt, on havia estat el claustre del convent i l’historiador Joan Rosàs ens va dir que en  algunes de les moltes  trapes metàl·liques de la plaça hi ha accés,  encara ara,  al fossar on enterraven els religiosos. Jo m’hi he passejat,  més d’una vegada,  i he vist trapes clarament de Parcs i Jardins o bé d’altres subministres  però n’hi ha algunes de més grans i sense cap indicació que podrien ser perfectament  els accessos a l’antic cementiri dels Servites del Bonsuccés.

Església del convent del Servites del Bonsuccés 1900

Bibliografia:

ANDRÉS AVELINO PI Y ARIMON.

CAYETANO BARRAQUER. Las casas de religiosos en Cataluña, Barcelona 1906

JOAN ROSÀS. Seminari sobre Els convents del Raval.

   

Els convents del Raval VII

El convent de les Egipcíaques i el convent de les Penedides

Maria Egipcíaca

Maria d’Egipte o Maria Egipcíaca, Egipte cap a 345-Palestina 421, de primer va viure a Alexandria, on sembla que va exercir la prostitució, després,  en un viatge a Palestina,  va experimentar una extraordinària transformació i va iniciar una vida solitària al desert durant 47 anys. El seu sepulcre a Palestina ja era molt visitat el segle VI. La seva pintoresca llegenda: mala vida, conversió, solitud, la va fer molt popular. Va ser venerada com a santa.

El convent de les Egipcíaques estava al actual carrer del mateix nom, davant per davant   de l’Hospital, on ara hi ha la seu del Consell Superior d’Investigacions Científiques.

El convent de les Egipcíaques

Convent i carrer de les Egipcíaques, actual seu  CSIC

El 1617 el Consell de Cent sembla que va autoritzar la carmelita calçada Margarita de Plaza, o Plasa, a tancar el carrer de Picalquers i fer-hi un col·legi monestir de donzelles recollides. Les carmelites calçades eren davant mateix de les Egipcíaques,  separades només pel carrer de l’Hospital. Sembla que el convent de les carmelites calçades es va fundar després de les Egipcíaques, també hi ha divergències sobre si Margarita de Plaza era carmelita calçada o descalça. Per altra banda, l’historiador i erudit, Joan Rosàs, creu  que eren les Egipcíaques les que van tancar el carrer de Picalquers  per a fundar el seu convent.

Sembla, tot són suposicions, que des del 1410 ja hi havia un centre assistencial molt particular que se’n deia Casa de les Egipcíaques o Monestir de les donzelles destinat a la reclusió de dones de moral dubtosa sota la devoció de Maria Egipcíaca. Casualment, o no, aquest local havia estat abans La Galera, una presó de dones que després va anar a parar al carrer de l’Hospital, per això, del carrer de les Egipcíaques també se n’havia dit, antigament, carrer de la Galera.

El  1670, les autoritats van acordar obrir un lloc destinat a dones de dubtosa reputació amb intenció de penedir-se. L’anterior establiment , conegut com Nostra Senyora de la Victòria, s’havia clausurat perquè la comunitat va ser víctima de l’epidèmia de pesta.

Per Setmana Santa i altres festivitats religioses, es recollien les prostitutes i les portaven a les Egipcíaques i algunes s’hi quedaven i prenien hàbit, moltes feien vots, encara que alguns els hi eren prohibits per la seva condició de dones que no eren verges.

El convent va esdevenir petit i el Consell de la Ciutat va comprar, el 1688 un terrenys al carrer de Sant Pau amb la finalitat d’aixecar una casa més gran, el 1699 es van poder  traslladar tot i que la construcció encara no s’havia acabat. Deuria ser el Convent de les Penedides? La data coincideix i el lloc sembla que també.

Carrer de les Penedides en l'actualitat

Les Penedides eren monges agustines, segurament terciàries que també recollien les prostitutes que es penedien i es dedicaven a l’oració i a la penitència. Al carrer de Sant Pau, el 1742, hi havia,  de feia temps,  el temple del convent. Llavors també hi havia la seu de la congregació de l’Esperança. A l’Esperança es va fundar la Casa del Retiro per acollir i protegir dones que renunciessin a la prostitució per a fer vida espiritual, encara que sense vots, eren les hermanes del retiro i la gent en deia la congregació del pecat mortal.  En el convent de les Penedides hi havia un Sant Crist, no gaire gran, que en deien el Sant Crist de les esgarriades.

El convent va passar una època de prosperitat però va quedar molt malparat a causa de la Guerra del Francès, que va afectar força la vida de la comunitat.

A causa de l’exclaustració de 1835 les monges van ser expulsades i  l’edifici va ser enderrocat el 1837 afectat per les obres d’obertura del carrer de la Unió.

L’autoritat ja hem vist que recloïa les prostitutes als convents de les Egipcíaques o al de les Penedides durant les festivitats religioses. Moltes dones que treballaven als bordells miraven les processons des dels balcons i eren observades amb mirades inquisidores per part dels feligresos. En senyal de protesta, conten que, en un bordell del Barri de Ribera, el bordell de la Carassa, les prostitutes es van orinar quan passava la custòdia de la processó del Corpus i les autoritats van tancar aquestes dones a les Egipcíaques. En moltes ocasions aquestes dones, que semblen tan agressives, trobaven en la vida del convent el suport i l’ajut de les antigues col·legues de professió i també un lloc tranquil i de vida reposada i , sovint també,  una compensació econòmica. Les monges oferien un sou diari, amb diners que treien dels lloguers d’uns molins, a aquelles dones que, durant uns dies,  deixessin l’ofici i estiguessin recloses i fessin vida d’oració. Moltes dones, quan veien com era  la vida al convent, s’hi trobaven més bé que al bordell i decidien quedar-s’hi.

A part de les dones que anaven a parar al convent perquè l’autoritat les hi duia també n’hi havia que hi haguessin anat voluntàriament, però no sempre era fàcil.  En aquelles èpoques també hi havia  màfies que les obligaven  a quedar-se  i les tenien molt vigilades i amenaçades per un motiu o per un altre,  i no les deixaven sortir soles al carrer, sempre havien d’anar acompanyades de la governanta de la casa.

La Carassa en el carrer on hi havia el bordell

En el seminari sobre els convents del raval l’historiador Joan Rosàs  va explicar que, quan hi havia una processó, moltes d’aquestes noies baixaven al carrer a veure-la, això no els ho podien prohibir, i quan passaven el grup de les Penedides o de les Egipcíaques, que ja estaven al cas  quan es trobaven prop  dels bordells, els feien lloc a la filera, les noies que volien deixar la prostitució s’hi posaven amb discreció i silenci, seguien devotament  com totes les altres i entraven al convent amb la processó i,  en aquest cas, els matons dels bordells no hi podien fer res, elles ja eren al convent  i, un cop dintre,ells  no s’hi podien oposar.      

Els convents del Raval VI

El Col·legi de Sant Bonaventura dels pares Franciscans i l’Hotel Oriente

Hotel Orient,  antic col·legi de  Sant Bonaventura

A tocar del convent dels Trinitaris hi havia unes cases que van ser enderrocades per a donar pas al carrer de la Unió l’any 1837. Tot seguit hi havia el Col·legi de Sant Bonaventura dels Franciscans. Els inicis del col·legi es deuen a una fundació que van fer el mercader barceloní Pau Canal i la seva muller Àngela, a la fundació s’afegí la donació d’unes cases a la Rambla per part del duc de Cardona. L’església es va consagrar el 1634 i el col·legi s’inaugurà el maig de 1635.

El Col·legi era molt extens

El col·legi es va posar sota l’advocació de Sant Bonaventura i els Franciscans el destinaren a l’estudi de la teologia i de la filosofia , principalment. Era famós per la qualitat de l’ensenyament i només s’hi ingressava per oposició, el col·legi també disposava d’una selecta biblioteca. La dotació fundacional estava destinada a mantenir 24 estudiants, nombre que, gairebé sempre, estava cobert. D’aquí sortien els religiosos franciscans de tota la província.

El 1823 el col·legi va ser enderrocat, junt amb el convent caputxí,  per a fer-hi una plaça dedicada a los héroes españoles   però l’any següent els franciscans el tornarien a reedificar. L’octubre de 1834, amb el pretext de l’epidèmia de còlera, el governador Ayerve ocupà el col·legi i hi va instal·lar les oficines de la policia i del govern civil. La trentena de membres de la comunitat va haver de marxar a corre-cuita i van deixar els seus béns a les monges del convent de Jerusalem, on ara hi ha l’aparcament de la Boqueria o plaça de la Gardunya. De la important biblioteca sabem que 563 volums van passar a la Universitat de Barcelona.

 Com que no hi havia comunitat, el juliol de 1835 no va ser víctima de les flames. Però durant l’avalot del 5 d’agost va ser saquejat i, amb els seus mobles i els documents que hi quedaven, es va fer una pira on es va cremar el cadàver de l’assassinat general Bassa. Tot seguit les oficines policials es traslladaren al convent dels Trinitaris Calçats i va ocupar el col·legi la milícia urbana fins el 1840. El 1836, l’Estat havia intentat guanyar diners tot traient el col·legi a subhasta pública però no ho va poder fer: el duc de Medinaceli el reclamà com a legítim successor de la Casa de Cardona i Aitona, la qual havia cedit els terrenys als franciscans amb l’única finalitat d’ubicar-hi un col·legi.

Mentrestant, l’Ajuntament ja s’havia apropiat de la part de l’hort del col·legi,  que s’extenia per darrera d’unes cases de la Rambla, per a obrir el carrer de la Unió (1836-1837). Aquest carrer empalmava el carrer del Marquès de Barberà amb la Rambla, tot travessant l’antic convent de les Penedides, el carrer de les Tàpies –abans Penedides- , l’hort del col·legi i les cases de la Rambla.

Entre 1838 i 1841 els terrenys de l’antic col·legi van ser ocupats per la societat La Barcelonesa, SA, més tard convertida en La Maquinista Terrestre i Marítima, hereva de la històrica fàbrica Bonaplata, que havia estat incendiada el 6 d’agost de 1835 pels mateixos treballadors.  El temple s’havia enderrocat i només quedava dempeus la part del convent.

Gran Fonda Oriente 1842

Un italià amb molta visió, Franco Durio, veient la immillorable situació del convent,  deuria adquirí l’espai  i hi va instal·lar la luxosa Gran Fonda Oriente , inaugurada el 1842. Al pati de l’antic claustre s’hi va instal·lar el servei de les Diligencias del Oriente de España, que feien trajectes llargs, entre els qual hi havia el de Madrid.

Actualment subsisteixen,  encara que molt modificats, el claustre i part del refetor, que formen part del menjador de l’Hotel Orient, gràcies a la remodelació de l’edifici, projectada el 1881, pel mestre d’obres Eduard Fontseré i Mestres. A la planta baixa hi ha el cafè amb un gran saló de festes, el Salón Condal, que més endavant es va dir Salón Royal o Salón Dorado,   que en realitat és el pati dels claustre de l’antic col·legi. El saló es cobrí amb un sostre de vidre i es decorà amb escultures de famosos artistes, com Enric Clarasó i Rafael Atché.

Antics nínxols dels franciscans al soterrani de l'hotel

Galeria subterrània a l'antic col·legi de Sant Bonaventura

Al soterrani de l’hotel encara es conserven el celler amb part de la cisterna i la cripta, amb unes pintures murals i els nínxols on s’enterraven els religiosos, i també hi ha dues galeries o túnels. El que fou director de l’hotel, Francisco Martínez, ens diu com curiosament “potser l’Hotel Oriente és l’únic hotel del món que té catacumbes”.

Menjador de l'Hotel a l'antic clausre

Sopar institucional

Per aquest pioner de l’hosteleria de Barcelona han passat personatges com Julián Garraye, Franz Liszt, Ferdinand de Lesseps, Manolo Hugué, Mary Pickford, Errol Flynn, Caruso,  Maria Callas, Renata Tebaldi, Carlos Gardel i tants altres. També s’hi hostatjà Hans Chistian Andersen que va ser testimoni de la gran inundació que negà la Rambla el 14 i el 15 de setembre de 1862, després de desbordar-se la riera d’en Malla a l’actual inici de la Rambla de Catalunya. Quan es van enderrocar la muralla  i les torres de Canaletes que,  a més de funció de defensa, contenien les aigües de les rieres que tot baixant de Collserola, passaven pel pla de Barcelona, no es van prendre les mesures  que desviessin els cabals de les rieres.

Torres de Canaletes que tancaven la Rambla abans d'enderrocar la muralla

Bibliografia

Per a aquests escrits sobre Els Convents de Raval m’he documentat, principalment en

FIGUEROLA ROTGER, PERE JORDI i MARTÍ BONET, JOSEP M. La Rambla i els seus convents 1995 Arxiu Diocesà de Barcelona

CIRICI PELLICER, ALEXANDRE. Barcelona pam a pam  1971 Editorial Teide

AMADES, JOAN. Històries i llegendes de Barcelona, passejada pels carrers de la Ciutat Vella 1984 Edicions 62

PELLICER, LLUÍS. Diverses obres.

Gran Enciclopèdia Catalana

ROSÀS, JOAN. Seminari sobre Els convents del Raval 2001

 

Corrandes de l'exili

Els convents del Raval V

El convent de la Mare de Déu de la Bonanova  dels Pares Trinitaris

Església dels Trinitaris a la Rambla, a la dreta el carrer Sant Pau 

En el lloc que ocupaven unes cases a la Rambla a tocar del carrer de Sant Pau, el religiós català Onofre de Sant Tomàs va començar les obres del  convent i de l’església del Trinitaris Descalços el 1633. La nova fundació va haver de vèncer l’oposició de les parròquies i dels convents ja existents,  i la del mateix Consell de Cent però, quan es van acabar les obres,  s’hi traslladà el Santíssim Sagrament en presència dels consellers de Barcelona.

L’església, el convent i l’hort ocupaven els terrenys on ara hi ha el Gran Teatre del Liceu.  El temple, precedit d’un atri descobert, no donava perpendicularment  a la Rambla, sinó que feia diagonal tot seguint la inclinació del carrer de Sant Pau. La façana era marcadament barroca i hi havia un grup escultòric amb una estàtua de mida natural que representava un àngel vestit amb l’hàbit trinitari i flanquejat per dos petits esclaus. Aquest conjunt simbolitzava l’actuació de l’orde que estava dedicada, fonamentalment, a redimir captius i, encara que mutilat, es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Plànol de l'església, convent i hort

La vida conventual del trinitaris era extremadament austera ja que tots els seus esforços estaven destinats a la redempció d’esclaus en terres africanes. Malgrat aquesta tasca tan important no oblidaven les necessitats de la ciutat i ajudaven sempre que calia, com ara durant les epidèmies que va patir la ciutat.

Com que la majoria dels membres de la comunitat eren d’origen castellà, era el temple preferit dels militars i dels funcionaris estatals. Hi havia una cripta especialment destinada a donar sepultura  als oficials del cos de guàrdies espanyols.

De la vitalitat de la comunitat en dona prova que ja el 1690 el vicari general castrense projectés convertir l’església trinitària en parròquia,  però va haver de cedir davant l’oposició d’altres parròquies.

Els Trinitaris van patir saquejos, com molts altres convents, en diverses ocasions, les seves obres d’art van ser cremades,  algunes subhastades i els religiosos van haver d’abandonar el convent  en més d’una ocasió. Van patir les conseqüències de la Guerra del Francès i foren exclaustrats temporalment (1804-1814),  va venir Trienni Liberal  i després el daltabaix de  la Crema dels Convents  l’estiu del 1835. Moltes obres d’art:  imatges, olis, retaules, algunes d'autors notables com Tremulles i Viladomat, van ser destruïdes, va  ser saquejat el convent,  i  les  peces  que  els religiosos van poder preservar,  tot portant-les a altres convents més segurs, van desaparèixer durant  la Setmana Tràgica el 1909. El poc que es va salvar  és  al MNAC.

Com que els religiosos van haver d’abandonar el convent en més d’una ocasió, l’edifici va servir de lloc de reunions polítiques i de magatzem de palla i de civada.

El dia de l’incendi de 1835, la comunitat la integraven trenta-sis membres un dels quals fou assassinat i el superior probablement també. Al dia següent, edifici va ser bàrbarament saquejat i el convent va quedar molt malparat però  una part la van fer servir com a caserna per als milicians i la resta llogada a particulars. De la biblioteca del convent se salvaren  mil tres-cents trenta-dos volums i són a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a la biblioteca de la Universitat de Barcelona.

El 1838 l’Ajuntament va demanar al govern de l’Estat la cessió dels espais  dels Trinitaris Descalços per a ubicar-hi edificis d’ensenyament públic  però, per altra banda, la societat que rebria el nom oficial de Liceu Filharmònic Dramàtic Barcelonès  de S. M. Isabel II, aleshores establerta al convent de Montsió, també va fer la mateixa petició. Aquesta societat serà l’embrió del Gran Teatre del Liceu. El 1844 el govern resolgué a favor del Liceu. Durant el 1844 s’enderrocà el convent,  que ja estava en molt mal estat,  i s’iniciaren les obres del nou teatre sota la direcció de l’arquitecte Francesc d’Assís Soler,  més tard la direcció tècnica passà a mans del també arquitecte  Miquel Garriga i Roca. El mecenatge va ser obra de la mateixa burgesia catalana, entre la qual destacava la figura de Manuel Girona.

Malgrat l’oposició dels veïns i de l’Ajuntament,  que, com ja hem vist,  volia l’espai per a dedicar-lo a ensenyament públic,  el 1847 s’inaugurava el nou teatre i  el conservatori i va ser tot un esdeveniment per a la ciutat. El nou teatre tenia un aforament per a quatre mil espectadors i cinc amfiteatres. Uns mesos més tard es va obrir,  al mateix edifici, el Cercle del Liceu, exponent de la burgesia  barcelonina, que té importants obres d’Alexandre de Riquer i de Ramon Casas.

Ja des dels inicis va començar la gran rivalitat entre el Liceu (liceistes) i l’antic Teatre de la Santa Creu (cruzados) després Teatre Principal. L’empenta del nou teatre es va anar imposant a la tradició de l’antic. Així, mentre Liceu estrenava una esplèndida il·luminació de gas el Principal encara tenia llums d’oli.

Els que treballaven en el nou projecte aviat van agafar notorietat: el director Marià Obiols, el coreògraf Ricard Moragas, els escenògrafs Cambon, Cagé i Thierry.

Gran Teatre del Liceu 

Els convents del Raval IV

El Convent de Sant Josep, els Josepets

El Convent de Sant Josep de la Rambla fou el primer de Carmelites Descalços de Barcelona,  va ser  iniciativa de fra Joan de Jesús Roca, amic de Santa Teresa i de Sant Joan de la Creu. L’obra es va poder portar a terme gràcies a la seva gran personalitat:  anà a Monsó per a parlar amb el rei Felip II, que hi era per celebrar corts,  amb la finalitat d’aconseguir la llicència per a fundar un nou convent  i,  amb l’ajut del govern municipal,  especialment del conseller reial Josep Dalmau i de la seva esposa, va poder edificar una petita església provisional on, el 25 de gener de 1586, es col·locà el Santíssim. La nova fundació estava sota la advocació de Sant Josep ja que els Carmelites Descalços en difongueren l’advocació i per això se’ls anomenava,  popularment i amb molta simpatia, Els Josepets.  El 1626 es va fundar un nou convent a Gràcia que també va ser conegut com Els Josepets, ara és parròquia però encara es coneix tot l’indret con Els Josepets

La Boqueria manté el nom

.     

El nou convent es va edificar on ara hi ha el mercat de la Boqueria o de Sant Josep.  Per la part de darrera donava a unes cases antigues del carrer de Jerusalem. Per a construir-lo es va fer servir pedra de l’antiga fortificació que guardava la porta sud de la ciutat, prop del Call jueu, coneguda com Castell Nou Vescomtal.

La capella del Santíssim no s’aixecà fins el 1680, ja que els Carmelites fins llavors no obtingueren la llicència per a tancar un carreró que hi havia en aquest indret. En un memorial del  1671 de la parròquia del Pi es pot llegir com el Pi s’oposava a la construcció d’aquesta capella i on s’assenyalen tots els perjudicis que causaven les noves fundacions a la ciutat. Ja vam veure que tot el Raval era parròquia del Pi i com, sistemàticament, s’oposaven a qualsevol nova fundació o a qualsevol ampliació dels convents.

Les capelles i tot el temple estaven  embellits amb pintures de Josep Bernat Flaugier i d’Antoni Viladomat,  que es perderen en l’incendi del 25 de juliol de 1835, quan la Crema dels convents. Sabem que algunes de les imatges  que  s’havien salvat, gràcies a l’habilitat dels religiosos, i que havien anat a parar a mans d’altres convents, de parròquies i de capelles, van ser destruïdes en posteriors avalots. Entre les quals hi havia una Mare de Déu de la Consolació, petita de mida, (43 cm ), però de gran veneració perquè era la mateixa que Santa Teresa portava a les seves fundacions i que, més tard, va ser regalada al convent de Sant Josep. Aquesta petita  Mare de Déu fou salvada pel llec carmelità Marià Esplugues que la llegà, el 1850,  a les Carmelites Descalces del carrer de Na Canuda,  el qual va ser incendiat i després enderrocat,  el 1936,  i donà pas a l’actual plaça de la Vila de Madrid. De la imatge no se’n sabé mai més res.

Al primer pis, tocant  a la Rambla, els religiosos hi tenien una impremta i la reial foneria o fàbrica de lletres d’impremta, que era molt important a l’Estat (només n’hi havia una altra a Madrid). Cal remarcar que aquesta impremta fou bressol  de les impremtes barcelonines dels segles XVIII i XIX.  El 1800 rebé el títol de reial per privilegi de Carles IV. Fra Joaquim Esplugues, director de la fàbrica el 1835, creà nombrosos tipus de lletra i el 1833 inventà una nova i avançada màquina per a imprimir, la Carmelitana, que li valgué obtenir l’exclusiva de fabricació per part del rei.

La fàbrica se salvà el 1835 gràcies als poders especials del seu director, que ja ho havia aconseguit durant la Guerra del Francès i durant el Trienni Constitucional, però se n’inicià la decadència en passar a mans particulars. Va ser traslladada, primer, al carrer de Sant Honorat i, després, al carrer Comtal.

En el mateix pis hi havia una important biblioteca pública, que el 1665 s’amplià i s’ubicà a la tercera  planta.

Per la banda posterior de l’església i del convent, la propietat dels Carmelites s’estenia de forma estreta i allargada tot passant pel darrera del Palau de la Virreina (abans Procura de Poblet) i arribava, gairebé, al carrer del Carme.

La vida interna de la comunitat, integrada per uns cinquanta-cinc membres, era molt austera.

De la vinculació i la solidaritat dels religiosos del convent amb la ciutat n’hi ha moltes mostres, que  provocaren un sentiment recíproc d’estima, per part de la població. Els religiosos assistiren  malalts de la gran pesta de 1588 i 1589 i hi moriren cinc carmelites. En epidèmia de 1651, mentre la gent que podia fugia de la ciutat, setze carmelites moriren per assistir empestats, durant epidèmia de pesta groga que assolà Barcelona,  el 1821, quinze frares van morir per atendre afectats de la Barceloneta. A més a més,   era famosa la sopa que donaven cada dia als pobres de la ciutat.

Però no sols era caritativa la tasca dels carmelites, sinó que també era cultural. Als infants que  recollien,  abandonats pels carrers, els  ensenyava de lletra. Tant en l’ensenyament  com en la predicació era preceptiu el català. Molts carmelites van pertànyer a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. L’arrelament va ser tan gran que molts frares portaven el nom de Santa Eulàlia afegit al seu nom religiós.

No es casual que el poble  els anomenés de manera afectiva Els Josepets. Segons l’historiador Joan Rosàs,  Els Josepets van gaudir d’una gran popularitat i, en una conferència,  tot comparant-los amb els carmelites calçats, va dir d’aquests darrers que “eren calçats i ben calçats”.

El Convent de Sant Josep, Els Josepets de la Rambla

Plànol del convent i de la Rambla

Durant el període de supressió de convents per part del govern estatal, entre el 1821 i el 1822, Trienni Constitucional, el convent de Sant Josep, va ser presentat com a exemple dels convents que havien de subsistir.  

Els convents del Raval III

 Hospital de Sant Llàtzer

De l’hospital de Sant Llàtzer només en queda la capella romànica.  Es va fundar a mitjans segle XII en el que, llavors, eren els afores de la ciutat ja que la població rebutjava els malalts de lepra. L’hospital i el convent es van instal·lar, justament, en una cruïlla de camins, en la confluència de dos vials amb gran significació històrica: el carrer de l’Hospital, el qual ja estava documentat com a antic camí romà, ara fa dos mil anys, i el carrer del Carme. Tots dos carrers portaven, en l’Edat Mitjana, cap al nucli emmurallat de la Barcinona medieval i enllaçaven amb dos accessos a la muralla: el Portal de la Boqueria i la Porta Ferrissa.

El conjunt d’hospital, convent i capella ocupaven l’illa de cases de la plaça del Pedró, carrer Hospital, carrer del Carme i carrer Sant Llàtzer.

Façana església  Sant Llàtzer

Sant Llàtzer era conegut, també, com Hospital de Mesells o leproseria. Sembla que s’hi establí una comunitat idèntica o similar a l’orde hospitalari de Sant Llàtzer de Jerusalem, l’orde el formaven frares, laics sans i malalts, i clergues per a recollir i curar els pobres leprosos ja que eren objecte de repulsió i, altres hospitals més cèntrics,  no se’n volien fer càrrec per por que contagiessin. Sembla que, ni l’Hospital de la Santa Creu, quan es va fundar, no acceptava aquests malalts. O sigui que l’emplaçament, al segle XII, als afores de la ciutat no era casual. Quan Pere III va decidir aixecar la tercera muralla sabem que, fins i tot,  es va plantejar de traslladar l’hospital a un indret més apartat, ja fora muralles, amb l’excusa que els malats gaudirien de millors condicions.

L'església i el seu entorn a la plaça del Pedró

Dels segles XVI i XVII, no hi ha testimonis. Al segle XVIII el conjunt va ser ampliat i embellit amb la capella del Sant Sepulcre, recentment restaurada, que conserva la cúpula barroca policromada. L’any 1823, la seva visió va desaparèixer del paisatge urbà de la plaça del Pedró ja que al segle XIX es va enderrocar l’hospital per fer cases. El 1913 la capella va ser dessacralitzada i se li va donar un ús civil que la malmeté força, fins que en va començar la restauració en la dècada de 1950. El 1954, Adolf Florensa va fer-hi una intervenció que ens va deixar veure’n la façana i el campanar d’espadanya, ja que estaven del tot amagats darrera una paret.

Durant la Transició, el moviment veïnal del Raval en va aconseguir la recuperació ciutadana i va esdevenir espai cultural del barri, el 1997 va ser seu de la comunitat de Sant Egidi però ignoro si encara ho és, em sembla que ara la comunitat fa els actes a l’església de Sant Just i Pastor.

L’edifici del carrer del Carme, que després d’hospital i convent havia estat una fabrica i més recentment una escola, s’ha recuperat per al barri i ara es centre de serveis socials del Raval, de tota manera no sé si ja s’ha inaugurat, hi passo sovint i sempre ho veig tot tancat.

Vull destacar que a la façana de la capella, que dona a la plaça del Padró, jo sempre hi havia vist un estanc, que va perdurar després de la primera restauració de l’any 1954, quan se’n va recuperar la visió.

Absis des dels jardinets de Martina Castells

L’absis, amb lesenes i arcuacions llombardes, està molt ben conservat i, ara, es veu perfectament des del carrer Sant Llàtzer perquè s’han enderrocat les edificacions que tapaven la capella pel darrera,  de tota manera, la capella de Sant Llàtzer continua encaixonada encara que se n’ha dignificat l’indret i s’ha urbanitzat amb uns jardinets que se’ls hi ha donat el nom de Martina Castells i Ballespí. Martina Castell,  nascuda a Lleida el  1852 i morta a Reus el 1884,  fou una metgessa catalana, coneguda per ser una de les tres primeres dones catalanes, juntament amb M. Elena Maseras i Dolors Aleu, en matricular-se el 1877 i llicenciar-se en medicina l’any 1882 per la Universitat de Barcelona.

A l’adreçà de Google la capella de Sant Llàtzer TV Ciutat Vella hi ha penjat un vídeo que fa un recorregut interessant per l’interior de la capella.

    

Convent de Sant Antoni

Els antonians van venir de Viena del Delfinat, el 1457, a cuidar leprosos, que l’Hospital no volia acollir per mor de contagi. Es van veure obligats a establir-se a tocar de la muralla, a la majoria de la població i també a  les institucions no els feia gràcia que estiguessin prop dels nuclis més habitats, com havia passat,  anys abans,  amb l’Hospital de Sant Llàtzer.   Van situar-se al portal de Cardona, conegut després per portal de Sant Antoni. Els antonians, dedicats plenament a l’assistència hospitalària, també tenien cura dels malalts d’ergotisme, una malaltia molt freqüent a l’Edat Mitjana, coneguda també com foc de Sant Antoni  o foc de l’infern. Era una malaltia causada per  menjar aliments contaminats per micotoxines (toxines produïdes per fongs paràsits),  la causava, fonamentalment, l’ergot  que contenia el sègol ,  principalment,  però també la civada i el blat.

El Portal de Sant Antoni

Situació del convent a tocar de la muralla 

Durant l’Edat Mitjana, les intoxicacions amb ergot eren tan freqüents que es van crear hospitals on els frares antonians es dedicaven exclusivament a cuidar aquest malalts.

A Barcelona, aquest convent, a tocar del portar de Sant Antoni, exercia un control sanitari del viatgers, sobretot,  quan entraven a la ciutat.

Amb els anys, els antonians,  i el convent mateix, van entrar en decadència. Llavors l’Hospital de la Santa Creu, al carrer de l’Hospital, es va anant fent càrrec dels malalts i establí el seu punt de control a la capella de Sant Llàtzer de la propera plaça del Pedró.  El 1791 es va extingir l’orde i els religiosos de tot Espanya es van anar reunint a la casa de Barcelona, que fou la darrera  a tancar. El 1806, els escolapis es van fer càrrec del convent , segons un acord entre els antonians, l’Ajuntament i la mateixa Escola Pia. El 1815 ja va poder funcionar el centre docent  dels escolapis i quan es va enderrocar la muralla es va edificar una escola nova en el seu lloc.

Igual que molts altres establiments religiosos, l’Escola Pia va patir els efectes de la Setmana Tràgica (1909), el conjunt de l’església i l’escola es van cremar i se’n va perdre el mobiliari, del qual cal destacar el valuós retaule dedicat a Sant Antoni, obra de Jaume Huguet i que coneixem gràcies a fotografies antigues.

Fragment del retaule de Jaume Huguet

Al carrer de Sant Antoni Abat, poc abans d’arribar a la Ronda, podem veure l’únic que, pràcticament, ens  queda de l’antic convent de Sant Antoni. Són tres arcs ogivals que tanquen un espai que, no fa gaires anys, hi recordo un matalasser,  que deuria ser l’únic matalasser gòtic del món, després va ser una mena de bar musical però ara els escolapis han recuperat l’espai  i  hi ha serveis solidaris lligats a l’Escola Pia de Catalunya.  

El que ens queda del convent al carrer Sant Antoni Abat

Els convents del Raval II

Ja vam veure que Pere III havia prohibit de construir convents al Raval o d’ampliar-ne els que ja existien.  Els convents tenien el dret d’expropiar,  cosa que no tenia el poder públic.  El dret per engrandir-los els permetia impedir que se n’instal•lés un altre a la mateixa illa de cases. Els convents acaben fent una concentració parcel•lària fins i tot absorbint  carrers i això repercutirà en l’urbanisme futur.  Al segle XVII, en quaranta anys, es van enderrocar vuit-centes cases, en gran part per a edificar-hi convents.

El que desitjava  Pere III no es va acomplir, ja ho hem vist, per mor de les epidèmies i de les crisis i el Raval no va augmentar la densitat de població i es va omplir de convents. L’antic nucli urbà de Barcelona, o sigui el que estava encerclat per la Muralla de Jaume I, estava completament saturat,  també ho hem vist,  i això obligava  les noves institucions religioses que arribaven a la ciutat a instal·lar-se a la banda dreta de  la Rambla i al Raval perquè hi trobaven terrenys buits.  Però instal·lar un convent nou no era gens fàcil,  sovint comportava un conflicte entre eclesiàstics : tot el Raval era parròquia del Pi i un convent nou volia dir unes donacions que ja no anirien cap  a la parròquia sinó cap al nou convent en una època en la qual  els recursos eren molt limitats. Els convents prenien feligresos a les parròquies i la parròquia del Pi, molt perjudicada, intentava, sistemàticament, impedir-ne la fundació o el creixement.  Pensem que normalment els convents,  en instal•lar-se,  ja es projectaven per créixer  i  quan ja estaven ben establerts ocupaven un espai considerable: església, residència, claustre, refetor, dormitori, cuina, jardí i hort , de vegades l’hort ocupava molt d’espai, i també es creava el col•legi d’ensenyament superior per als  membres de l’orde, de vegades en un altre indret.   Però el conflicte no era  sols amb la parròquia sinó que també representava un conflicte amb els altres convents que veien el nou com a un competidor. Sovint, no sempre, la creació s’havia de fer d’amagat;  de nit, hi arribaven amb carro,  de vegades el futur convent era una caseta que havien llogat a través d’una persona de confiança,  en moltes ocasions era una quadra amb només quatre parets, hi entraven de nit perquè no els veiessin, paraven altar i, quan es feia de dia, tocaven la campaneta  i deien missa i ja era un convent, il•legal però real. Després ja s’ampliava i s’organitzava. Això ho explica molt bé Santa Teresa de Jesús a la seva obra El libro de las fundaciones. Una neboda d’ella en fundà un, que ja no existeix,  a la plaça de Castella, llavors Santa Teresa ja era morta.  Santa Teresa és qui fundà més ordes i la que en reformà més, també d’homes: fundà el primer convent de frares carmelitans reformats.

 Si podien, per a fundar un convent nou, triaven un lloc on  ja hi hagués una devoció anterior, per exemple,  una capelleta i una font i n’aprofitaven la devoció a la Mare de Déu de la capelleta i així ja tenien uns devots garantits.

A la part baixa del Raval, de Sant Pau del Camp cap avall,  hi havia estanys i aiguamolls i era considerada zona insana,  no hi havia cases , només convents poc atractius: penedides, hospital de Job per a sifilítics, que era mig hospital i mig presó i alguna altra institució per l’estil.

Cada convent, a la tàpia, hi tenia sis o set casetes, que llogaven i també servien per a tancar l’hort.  En molts casos les cases prop dels convents són l’inici  de  carrers que la majoria encara subsisteixen.
Els grans convents de la Rambla, com la majoria dels del Raval, es creen  els segles XVI  i  XVII, igual que els col•legis d’ensenyament superior,  però va ser a mitjans segle XVI  quan se'n van fundar més. Al Raval hi va arribar a haver cinquanta convents però no tots són d’aquesta època sinó que hi ha fundacions molt anteriors.

Sant Pau del Camp. Benedictins.   Als camps situats a l’extrem oriental del que després havia de ser el Raval  fou edificat, durant el segle X, el monestir de Sant Pau del Camp, el nom del qual s’ha conservat fins avui , testimoni de la seva situació original, fora de tot nucli urbà. Fins i tot quan fou construït el tercer recinte de muralles, Sant Pau continuà encerclat d’hortes , que no desaparegueren fins al segle XIX.

El convent del Carme

  El convent del Carme, fundat el 1291, era un dels més grans i casa mare de Catalunya, tenia un claustre gòtic i un de barroc i una gran església gòtica, un campanar amb teulada molt típic i un hort immens. Estava situat, si fa no fa, entre els actuals carrers del Carme, dels Àngels i del Pintor Fortuny. Els mariners hi solien complir prometences.  Del Raval en deien també barri del Carme.  Al 1835, durant la crema dels convents va ser assaltat i hi van morir alguns religiosos. El 1838,  l’edifici passà a mans de l’Ajuntament, després va ser seu de la Universitat. El 1874 es van enderrocar les construccions i el solar es va urbanitzar. El convent del Carme havia estat  molt important , el 1323 s’hi  hostatjà Jaume II. La comunitat carmelitana, a causa de la seva notorietat, es va haver  d’enfrontar  moltes vegades  amb la parròquia del Pi i inclús, en algunes ocasions,  l’oposició va comportar  episodis amb homes armats. La imatge titular del convent del Carme, que també  era patrona del barri,  és al Museu Nacional d’Art de Catalunya . Ja al principi,  al camí que anava cap a la Rambla, es van deixar fer unes casetes de pagesos, gairebé barraquetes i aquest és l’origen del carrer del Carme.  Més tard, al  voltant del convent, s’hi van aixecar cases i s’hi van obrir carrers. La devoció a la Mare de Déu del Carme s’ha mantingut al barri a través de l’actual parròquia del Carme, a tocar de la plaça del Pedró, al carrer Sant Antoni Abat xamfrà amb el carrer del bisbe Laguarda. Just en aquest indret hi havia hagut el convent de les Jerònimes, cremat durant la Setmana Tràgica, 1909. Quan jo era petita la gent gran del barri, per exemple la meva àvia, de la parròquia del Carme encara en deia “les Jerònimes”.

Claustre del convent del Carme

Els convents del Raval I

Introducció

Al segle III, el torrent de la Rambla, amb els seus camins laterals, marcava el límit occidental de la ciutat i per això seguí el seu curs el recinte de la segona muralla, anomenada muralla de Jaume I , perquè, cap a l’any 1268, durant el regnat d’aquest monarca se’n va decidir la construcció. Aquesta segona muralla agrupà en el seu interior els nuclis urbans i viles noves ja existents:  vila nova del Pi, vila nova dels Arcs, actual carrer dels Arcs perquè hi havia l’aqüeducte  per on entrava a la ciutat l’aigua que venia de Collserola (també en venia del Besòs), el vilar de sant Pere, sobre el camí continental d’Europa, que era el camí de Roma, que travessava el que va ser el barri de sant Cugat, actuals carrers de la Bòria, de Corders i de Carders. La més gran de totes les viles noves era la vila nova de Mar, al camí de la Platja o camí de Mar, que després es va dir carrer de l’Argenteria.  Quan es va acabar aquesta segona muralla de Jaume I la ciutat ja es trobava ofegada; no hi quedaven espais lliures, o sigui que el resultat va ser que aquest segon recinte emmurallat encerclà totes les construccions que estaven desprotegides fora de la muralla romana però no va quedar espai lliure per a noves construccions.

Les muralles de la Rambla

Perquè no tornés a passar el mateix, cap al 1377, Pere III el Cerimoniós va començar a construir un tercer recinte que tancaria tot el Raval. Molts nuclis de població havien travessat ja la riera de la Rambla i s’hi havia establert. Llavors el Raval estava poblat per alguns convents, hospitals i institucions benèfiques i també per alguns pagesos amb els seus camps de conreu que es van situar vora dels convents. Aquesta població, en cas de d’un atac, estava totalment desprotegida, a més els conreus era important que estiguessin dintre de la ciutat perquè,  en  un possible de setge, la població pogués tenir garantida la supervivència. Aquesta tercera muralla havia d’acollir el creixement demogràfic i econòmic de la ciutat. Quan s’acabaren les obres, la Rambla queda, doncs, dintre el cinturó fortificat però continua sent una riera als voltants de la qual els aiguats de la tardor feien tota mena d’estralls. Els més afectats eren els petits tallers i les botigues encabits en algun pany de muralla. En aquesta situació el Consell de Cent decideix desviar el curs natural de la riera. No devia ser una obra senzilla perquè el notable geògraf Pau Vila la qualificà de “creació medieval  urbanística”

La Rambla al segle XVIII  

Pere III havia establert que  a l’interior del recinte delimitat per aquesta Tercera Muralla només s’hi podien edificar  negocis o  vivendes perquè donaven més rendiment econòmic a la societat. El primer que va fer va ser prohibir l’establiment de convents i de centres  hospitalaris i benèfics perquè aquestes institucions a més de no pagar  cap lloguer  a ningú  s’enduien molts diners de deixes que feien els particulars, també va prohibir que s’ampliessin els convents ja establerts.

Si bé el creixement de la ciutat havia fet  que el rei decidís construir una nova muralla que conformaria un nou barri, el Raval, que havia d’acollir l’expansió econòmica i demogràfica,  a causa de les epidèmies i de la pesta  bubònica o pesta negra que va patir Europa en general i particularment la Mediterrània,  l’espai del Raval  no es va poblar  perquè la demografia no sols no augmentà sinó que minvà i el marge dret de la Rambla i bona part del Raval van ser  ocupats per convents i institucions benèfiques.


Il·lustracions d'Alexandre Cirici a Barcelona Pam a Pam     

La Casa de la Misericòrdia

La Casa de la Misericòrdia es fundà el 1583 fora muralla a causa de la pesta.   Fou una fundació particular creada pel sacerdot i teòleg d’humanitats de la Universitat de Barcelona, Diego Pérez de Valdivia consternat pel gran nombre de persones pobres que hi havia pels carrers, i per tal d’ integrar-los al treball dins i fora de la casa,  excepte les criatures,  els vells i els impedits a tots se’l posava a treballar, encara que  no tots el pobres volien anar-hi. A molts dels que estaven en condicions de treballar, anar a la Misericòrdia els feia por perquè allà hi havia molta disciplina, els feien treballar, i segurament en jornades dures, i això no feia gràcia a tothom, i les dones de mala vida i els conflictius treballaven engrillonats per por que s’escapessin. La majoria dels acollits eren joves, aleshores hi havia pocs nens i pocs vells.

El 1588, la institució es trasllada al lloc actual,  ja dins la muralla, al carrer d’Elisabets, ocupant hortes dels Infants Orfes, una institució molt més antiga. Per aquell temps es prohibeix de captar per la ciutat i es fa, periòdicament, recollida general de pobres de tota mena i es tanquen  a la Misericòrdia. Tots, però, no hi anaven forçats, molts hi anaven voluntàriament perquè allà tenien un sostre i plat a taula i el fet d’haver de treballar no els deuria fer por.  Els interns hi feien vida de treball i  pregària, i la  dieta i els horaris eren els propis dels convents, la disciplina era estricta. La Misericòrdia,  exercia un control social no sempre negatiu:  a l’església (actual llibreria La Central del Raval) hi havia una caixa per a denunciar les famílies amb nenes de més de vuit anys que no tinguessin recursos per a mantenir-se i no treballessin:  la pederàstia és una pràctica ja molt antiga. També acollien estrangers fins que s’integraven a la vida laboral, la Misericòrdia també funcionava, a la seva manera, com una actual agència de col·locació.

La Casa de la Misericòrdia

Una comunitat de franciscanes tenien cura de la casa des de principis del segle XVIII , atenien els pobres i ensenyaven   les noies a cosir, a brodar, a fer puntes i a fer mitja i a llegir i a escriure i a comptar.

 Totes les deixes que rebien havien de passar per l’administració,  que ho tramitava tot.

El 1772, es reforma i s’amplia tot l’edifici, juntament amb el Col·legi de Sant Guillem d’Aquitània  i els Infants Orfes, fundats el 1370 per Guillem dez Pou per atendre nens pobres de la diòcesi de Barcelona: fins al segle XVIII  hi havia hagut moltes criatures abandonades perquè els pares i els familiars havien mort de les pestes i d’altres malalties o, senzillament, abandonades perquè no els podien mantenir.  Aquests nens anaven en grups, com en ramats, voltant pels carrers a veure què podien trobar, ningú no els recollia perquè hi havia tanta misèria que tothom tenia prou feina. Els Infants Orfes van quedar absorbits per la Misericòrdia i es barrejaren els dos edificis.

Al temps de la meva infància i joventut,  a la Casa de Misericòrdia,  jo hi recordo un col·legi de nenes, ara és mixt, als Infants Orfes, que estava a harmoniosa   placeta dels Àngels, del segle XVI, enderrocada el 1995 o 19996,  un col·legi de carmelites i, enmig de les dues institucions, en el lloc on hi havia hagut  el Col·legi de Sant Guillem d’Aquitània,  l’Institut del Teatre.  Més tard vaig saber que allà on jo recordo l’Institut del Teatre, hi havia hagut abans l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona de la Francesca Bonnemaison,  i després l’Escola de la Dona, fins que es va desplaçar a la casa dels Canonges. Per la seva banda, l’Institut del Teatre es va instal·lar durant uns anys al carrer Sant Pere més Baix, on ara hi ha l’Escola.

Placeta dels Àngels

Col·legi de Sant Guillem 

 Al Col·legi de Sant Guillem d’Aquitània, allà on hi havia hagut l’Institut del Teatre, durant la invasió napoleònica s’hi reunia d’amagat la junta directiva del moviment ciutadà que conspirava contra els francesos.  

Fa uns quants anys es va parlar que el CIDOB  (Centre d’Estudis i Documentació Internacional de Barcelona) volia totes les dependències d’aquell conjunt d’edificis,  i ja fa anys que disposa dels espais dels Infants Orfes i  del  Col·legi de Sant Guillem. La Casa de Misericòrdia ha vist reduïts els seus espais substancialment, ha plantat cara a l’administració, s’ha anat a judici, però sempre ha guanyat l’Ajuntament.

Ara, gairebé tota la Misericòrdia està ocupada pel CIDOB,  però una part, la més central de l’edifici, continua com a institució benèfica i és un centre viu, molt proper al barri, que,  al llarg dels seus més de quatre segles d’existència,  ha anat desenvolupant la seva tasca de manera ininterrompuda. Els seus objectius, fidels a la seva fundació benèfica inicial de servei i solidaritat amb les persones necessitades, han anat adaptant-se i ampliant-se, malgrat la mutilació de l’espai,  d’acord amb les necessitats de cada moment.  Ara  és una fundació que   adreça els seus recursos econòmics i humans  a acollir, en una  residència-internat, al voltant de seixanta nenes procedents de famílies desestructurades o en situacions econòmiques greus. La Fundació els proporciona la permanència en règim obert i  en financia l’alimentació i altres despeses i també financia els seus estudis de Primària i Secundària,  amb l’objectiu d’aconseguir una formació integral i un desenvolupament harmònic a la seva personalitat. Per altra banda, la Fundació deixa l’ús d’ una part de les seves dependències a l’Escola Labouré, escola associada a la UNESCO,  centre públic concertat on actualment segueixen els seus estudis aproximadament uns dos-cents cinquanta nens i nenes de Ciutat Vella, sobretot del Raval.

És una  llàstima que la Fundació Casa de Misericòrdia hagi hagut de suprimir unes activitats culturals que s’hi feien: concerts al mes de juliol al pati,  conferències, seminaris, col·loquis,  rutes que,  tret dels concerts,  gairebé sempre eren sobre temes vinculats al barri. Jo hi vaig fer un seminari, que em va entusiasmar, sobre Els Convents del Raval  dirigit pel professor Joan Rosàs, Tècnic del Servei de Museus de la Generalitat, una persona  cultíssima amb uns coneixements de Barcelona,  dels convents i de les  institucions poc comuns.  Això va ser l’any 2001 i al cap de poc vaig rebre una targeta que deia que  s’havien d’aturar els concerts que feien a l’estiu al pati, per obres. Però, d’aleshores ençà,  no han pogut tornar a fer cap altre activitat perquè les aules on feien els cursos les ha expropiades l’Ajuntament. El que sí funciona i es pot consultar, concertant prèviament la visita, és l’Arxiu Històric  Casa de Misericòrdia de Barcelona.

S’ha dit que aquestes institucions eren centres tristos i repressius i que eren com presons; que els acollits rebien mal tracte; que els que se n’ocupaven tenien molt mal caràcter i que els feien pagar les seves frustracions . En molts casos deuria ser cert, però hi deuria haver de tot. Realment, molta alegria no podia haver-hi , però no sols a aquests centres sinó que tampoc  a les cases particulars dels pobres. En aquelles dures condicions en què molts pares abandonaven els fills perquè no els podien mantenir la situació havia de ser més aviat de gran tristesa.  Caldria situar-se en aquella societat  i en aquelles èpoques. Hi havia molta misèria i no hi havia cap subsidi ni cap ajut que no fossin aquestes institucions. Normalment es mantenien de donacions i almoines,  no cal dir que no es pagaven impostos que revertissin en el benestar col·lectiu, i  la gent, si podia, feia caritat perquè estaven convençuts que això els servia per a l’altra vida. Veient la situació,  jo crec que aquestes institucions van complir una missió que, per altra banda, no feia ningú. De ben segur molts religiosos havien entrat als convents perquè  no tenien on anar però, a parer meu, d’altres hi entraven amb autèntica vocació i destacaven per la seva labor humanitària. En molts casos la màxima ambició d’aquestes persones era que els orfes tinguessin les mateixes oportunitats  que si s’haguessin criat en una família de manera que es poguessin incorporar a la societat amb normalitat. Molts dels religiosos i religioses que portaven a terme aquestes activitats provenien de famílies nobles que ho deixaven tot per a dedicar la seva vida als pobres i als orfes. Sí que era  una època de molt de control social, de molta repressió de tota mena, sexual per descomptat,  però no sols als centres portats per religiosos sinó a tota la societat.  Estàvem lluny encara que es materialitzessin  les idees dels reformadors socials, d’aquells  que reflexionaven i es mobilitzaven per anar eliminant les injustícies del seu temps.

Carrer Ramalleres principis segle XIX

A la porta del  carrer Ramalleres es poden veure, ara ben restaurats, el torn on les mares deixaven les criatures que no podien mantenir, i també la petita escletxa  per a les almoines.  En aquelles èpoques el Raval era una zona amb molts centres religiosos, cases de caritat, hospitals i  el barri era molt menys poblat que el barri de Ribera i això en garantia la discreció.

El torn i la guardiola al c. Ramalleres ara